Begonya Pozo és Doctora en Filologia, Llicenciada en Filologia Hispànica
i Filologia Italiana per la Universitat de València on, des de 1998, treballa com a professora de Filologia Italiana.
Ha publicat: El muro de la noche (Germinal, 2000), Tiempo de sal (Edicions 96, 2004), Poemes a la intempèrie (XXX Premi del Senyoriu d’Ausiàs March, Editorial 3i4, 2011) i A contracor (edició bilingüe, Editorial Ultramarina, 2012). El seu últim poemari inèdit, Novunque, dóna títol a l’espectacle més recent de la «Compagnia delle Poete», un col•lectiu internacional de dones que escriuen en italià i del qual en fa part des de l’any 2011. També ha participat a les antologies Les donzelles de l’any dos mil: Antologia de dones poetes dels Països Catalans, a càrrec de Sandra D. Roig i Noèlia Díaz Vicedo (Mediterrània, 2013), Tibar l’arc, una mirada a la poesia valenciana actual (Tria llibres, 2012), Arquitectura de la palabra (Alfons el Magnànim, 2012), Por donde pasa la poesía (Baile del Sol, 2011) o For sale o 50 veus de la terra (Edicions 96, 2010). Alguns poemes seus han estat traduïts a l’anglès, castellà, alemany, portuguès, eslovè i àrab.
Poemes a la intempèrie (3i4, València, 2011)
Tria personal
T’has inventat un altre dia
sota el pes de la consciència.
Des de fa dos anys, quatre mesos i quatre dies
saps de la lluita, de la ira que
a poc a poc ha anat fent-se greix
entre la pell i els ossos,
de la mort que has mesurat
i de les ofenses per les quals, encara,
hauries de demanar perdó:
un perdó que no vols.
Saps també dels besos,
de les abraçades irrepetibles
entre làpides sense nom,
ni data de naixement, ni epitafis.
I també saps del pes de la carn,
del cel obert a la nit més fosca,
dels tubs que sense voler t’enganxen a la vida.
I saps que tots saben. I tots callen.
Però tu, des de fa dos anys, quatre mesos, quatre dies
i unes hores ets una altra.
Ho saps i has decidit de parlar hui,
deu de març de dos mil nou:
has decidit d’omplir el teu cementiri.
A contracor (Editorial Ultramarina, Sevilla, 2013)
Delicadesa
[1977-1979]
Les ressonàncies d’allò que no pots anomenar amb
serenitat t’aclaparen. Recordes les aules obertes als
finestrals, els vàters minúsculs i les cadires blaves, els
berenars odiosos de llet sense sucre després del somni feliç
a les hamaques. Recordes sobre totes les coses les mans de
la mestra, Angelina, cordant-te les sabates. Ella et mostrà
com fer un nus: l’hauràs de desfer a soles.
Sense treva (llibre inèdit)
Per què llig?
Diàleg amb Àngels Gregori
Llig per oblidar que no m’esperes,
per recordar el temps que triga el metro
i que tampoc hui no seràs a l’eixida,
ni demà a l’aeroport, ni despús-demà a la porta del cinema.
Llig per imaginar mil vides diferents,
per celebrar les vegades que t’he perdut,
per saber que ets ja meu per sempre com el cos que m’habita
i s’esfilagarsa imperfecte sobre la vorera lenta on escric sense detenir-me.
Llig perquè així oblide també la meua lletra, que és com la meua vida,
amb flors sempre blanques que esperen cada nit vora un llit.
Llig perquè tu ets totes les paraules sobre les quals voldria posar el meu dit.
I la meua boca.
Llig, sobretot, perquè no puc escriure’t.
