Marc Granell va nàixer a València el 1953. Com a poeta ha publicat, entre d’altres llibres, Llarg camí llarg (València, 1977), Materials per a una mort meditada (Gandia, 1980), Fira desolada (Barcelona, 1991), Versos per a Anna (Alzira, 1998), Corrent de fons (Barcelona, 1999) o Tard o d’hora (València, 2006). També ha escrit i publicat llibres de poemes per a infants, entre els quals destaquen L’illa amb llunes (València, 1993), La lluna que riu i altres poemes (Madrid, 1999), Oda als peus i altres poemes (Alzira, 2008) o La dansa dels versos (València, 2009). Poemes seus traduïts han aparegut publicats en diversos reculls: Poesía catalana contemporánea (Málaga, 1993), Quinze poetas catalães (Porto, 1994), Antologia della poesia spagnola (Cittadella, 1996) o 48 poètes catalans pour le XXI siècle (Quebec, 2005). Ha traduït Nou poemes de Pianissimo, de Camillo Sbarbaro (Carcaixent, 2007), i, en col•laboració, diversos poetes, com ara Erich Fried, Bertolt Brecht o Claes Andersson. També el primer llibre de Vicent Andrés Estellés amb el títol de Ciudad susurrada al oído (València, 2003) i La sonrisa de la hierba y otros poemas, de Josep Piera (Vallència, 2008). Ha estat guanyador dels premis de poesia Vicent Andrés Estellés de l’any 1976 i Ausiàs March de l’any 1979, del Premi dels Escriptors Valencians dels anys 1990 i 1991 i del Premi Samaruc de Literatura Infantil de l’any 2010.
Els poemes que oferim a continuació són inèdits:
TÚMUL DE MAHMUD DARWISH
No hi ha silenci més alt que el silenci
d’aquesta veu callada tan de sobte,
d’aquest cor emmudit mentre somiava
cançons per germinar en el nou dia,
cançons de mel i joia que serien
ales en foc enceses de memòria.
I no ho seran.
Però hi haurà un nou dia
de joia i mel perquè fet amb els versos
amb què has vençut l’oblit amb què volien
morir per sempre tantes morts tan teues,
tanta terra tan teua, tan violada,
que per tu són i seran perfum blanquíssim
d’un gesmil més pur i alt que aquest silenci
tan alt i pur de dolor en què has entrat.
A PUNT
Som a punt
de tocar fons,
de baixar
l’últim graó
i enfonsar-nos,
fins al coll,
fins a la llàgrima,
en el fang
sucós i càlid
de la derrota
final.
Perquè anem
vençuts, anem
amb les butxaques
plenes de sang,
que pesa
com el plom,
com el fem
que fem i som
i ens precipita,
sense atur,
sense clemència,
abisme avall.
I ja no queda
pedra ni flor,
ni clau ardent
on penjar
ni que siga
l’esperança.
TÚMUL DE ROSA LEE PARKS
Si qui diu
de res
no serveix res
mira ara
el teu cos
fet pols de llum en la tenebra
i pregunta
quina eixa llum,
sap ja que un gest
pot ser prou per a vèncer,
coltell de foc,
el gel de tots els segles.
ELOGI DE L’OBLIT
Soterra el temps en l’oblit cada instant
que naix i mor, i amb ell cada mirada,
cada gest, cada veu, cada presència
que et fan i cal que es perden perquè pugues
seguir sent l’instant següent veu i mirada,
presència i gest nascuts per tal que el temps
només nàixer els faça oblit perfecte.
TÚMUL DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS
Aquesta rosa és una veu, és una rosa
que va nàixer per ser cant i clau que obrira
tots els panys i tots els punys que encadenaven
a colps d’oblit i de por, mudes, les goles.
Aquesta veu és un mar, una muntanya,
un carrer tot ple de sol on la memòria
es passeja com un vent lliure i salvatge
alçant albes i horitzons a les pupil•les.
Aquest mort ja no és un mort, és una rosa,
és una veu, és un carrer, un poble en flames
ple de sol i de dolor, de joia i ànsia
de ser poble ja per sempre, com tu, i viure.
