Romà Seguí

Romà Seguí i Francès (Dénia, 1962) és bibliotecari-documentalista. Ha publicat articles especialitzats en diferents revistes, com ara Afers, MEI, Laberintos o Voz y letra. Ara es dedica a escriure contes.

TAN ESTRANY COM QUALSEVOL PERSONA
Homenatge a Alan Turing

A Josep Artigas, Maria Giberga, Marta Orriols, Ferran March, Mònica Miró,
Anna Porquet, Gemma Santaló i Òscar Vilaplana

La ràdio havia anunciat un oratge esplèndid. Va passejar fins al pont. Les piragües solcaven compassades el riu. La gespa cobria alegre les voreres. La verdor reviscolava els arbres. Pensà que l’estiu ompliria el prat d’universitaris, el riu de banyistes. Va agafar-se a la barana del pont. Les cames li tremolaven. No passaria una altra primavera així. Ja no quedava res de l’home tímid i ben plantat que arribava del treball com un xiquet de l’escola, amb les mans i les camises brutes. L’ abric ara li servia per tapar els pits flonjos que li havien crescut, per cobrir uns malucs més amples que els de la seua mare. Els piragüistes s’endinsaven en el riu i la mirada aigualia la verdor. S’havia de protegir d’una bellesa que la qual ja no podria gaudir. Les cames li anaven a vèncer. Tornà a casa palpant les tanques.
Un calfred va torbar-lo fins a les ungles dels peus. Va eixir al jardí. La frontissa de la caseta grinyolà. Va engolir-ne la floridura. Els objectes havien perdurat en l’ordre que la mare havia establert. Les eines, penjades al tauler. Les caixes, a les prestatgeries. Va calçar-se uns guants, va estirar-se i agafà un pot amb una calavera. El cianur no serà pitjor que les injeccions d’estrògens, remugà.
En entrar a la cuina, notà que s’havia banyat els camals. Feia temps que ningú venia a tallar la gespa. Feia temps que només el visitava la mare. Deixà la caixa sota la pica i es desenfundà els guants. Va encendre el foc. Li abellia un cafè curt i espès. La llum perfilava les pomes que hi havia al fruiter. Hauria d’haver triat la presó, digué en veu alta.
Recordà les fulles ataronjades que cobrien els boscos de Washington. Aquella tardor va ser estranya, lluny dels bombardeigs de Londres, lluny dels rotors de les màquines. Els russos s’havien fet forts a Stalingrad. L’hivern semblava que podria amb els nazis. Els americans el van rebre amb desconfiança. El tímid doctorand anglès havia esdevingut en el lògic que havia col·laborat a desxifrar la màquina Enigma.
Sort que va coincidir amb aquell alemany. Tots dos passejaren pels boscos d’aurons. Recordava el so de les botes xafant-ne les fulles. De vegades, xarraven sobre la necessitat de crear una computadora encara més gran. Res a veure amb les reunions insidioses, amb les converses encriptades. L’alemany s’havia acostumat a no dir ni pruna en públic.
Aquell dia, a poqueta nit, tornaven d’un sopar a casa d’un professor. Els carrers estaven buits i l’aire gelava les galtes. L’alemany començà a dir-ne poquet i bo. Trobava a faltar eixe cosmopolitisme que havia viscut a Berlín, a eixa ciutat que no existia ni en la memòria, que revivia malaltís com si fóra la visió d’un esquizofrènic. Li contà que va fugir com va poder. N’havia acabat acollonit, dels guions i banderoles nazis, dels discursos que emetien per l’altaveu que havien ficat enfront del seu balcó. Alguns amics van enfilar el camí cap a l’exili. Un altres decidiren no marxar-hi, malgrat les constants batudes amb què els amenaçaven.
L’alemany va convidar-lo al seu apartament. Els llibres s’hi amuntegaven sobre les prestatgeries. Les llibretes estaven escampades damunt la taula. Van seure en un sofà tan rígid com un banc d’església. Va oferir-li un got de whisky i va rebutjar-ne l’oferta. N’havia begut massa. L’alemany assegurà que l’única cosa que li recordava Berlín era el whisky. I ací en tinc prou i massa, afegí després d’engolir-ne un got. La llum empal·lidia els rostres. L’alemany agraïa la mirada europea. La veritat, però, és que no sé si m’abelleix saber res més, s’afanyà a dir. Alguns amics havien acabat als camps de concentració. Els hi volien reeducar. Com si calguera reestructurar les seues neurones, comentava amb els ulls ressecs. Sabia que els havien torturat, que els havien tractat amb estrògens per castrar-los, per impossibilitar-los que es reproduïren. La raça ària, per definició, no coneix cap desviació ideològica o genètica… L’alemany va acaronar-li la galta. Van abraçar-se. L’alemany li digué a cau d’orella: fes el favor de continuar amb la teua tasca. Hem de guanyar la guerra.
El cafè s’havia gelat. Mai no va saber res més de l’alemany. Va tindre una altra reescalfada. No tornaré a patir una altra primavera. Li va abellir mossegar una poma, roja com un desig, lluenta com una temptació. Va palpar-se els pits grans i pansits i va pixar-se de riure. No podria interpretar la Blancaneus ni en un vodevil de teatret d’aficionats. Això sí, amb un poc de maquillatge, brodaria el personatge de la bruixa.
Amb tota seguretat, li hauria d’haver fet cas a la mare. Li ho havia dit tantes vegades. Fill meu, saps massa. Fes el favor de protegir-te, que el més fava dels teus companys fa tots els papers de l’auca. Va mossegar la poma. La dolçor va animar-lo. Va aixecar-se com va poder. Les cames l’obeïen amb prou faenes.
Vam guanyar la guerra, es repetia mentre caminava pel passadís. Va trobar el paquet de tabac, i va encendre’n una cigarreta. Els primers dies de la victòria van ser desconcertants. No se n’hauria de preocupar mai més, dels nazis. La ràdio en difonia un cúmul de maldats darrere d’un altre. La mare tornà a resar per oblidar-ne el terror de les víctimes. Ni un Déu bíblic haguera comès aquest desastre, remugava. Ell no anava a discutir. Havia perdut la fe abans de començar la guerra. Els camps de concentració havien desaparegut, i no gràcies a Déu.
Va recolzar-se a la paret. El fum de la cigarreta l’alliberava. Que poc em queda per fer, murmurà mentre somreia. Va tornar a la cuina i va apagar-ne la burilla a la tassa de cafè. Qui anava a imaginar-se que tot acabaria així? La lògica sempre havia sigut punyetera. Ell havia estat construint una màquina que anunciava una nova intel·ligència, que imitava els processos d’aprenentatge segons regles lògiques. Més enllà de les humiliacions que implicava la formació. Més enllà de les sensacions que segresten els sentits. Perquè les màquines podien pensar, malgrat tot i tots. Ja no tenia temps per combatre. Pensà en aquell sil·logisme que li va escriure a un amic: si jo crec que les màquines pensen i jo jac amb homes, la gent conclourà que les màquines no pensen. Els homes es consideren infal·libles quan són incapaços d’entendre una realitat. Canvien l’aventura del dubte per un rebuig immens.
Va contemplar la burilla humida i esbotifarrada que hi havia al fons de la tassa, com si fóra un animal que havia caigut a un clot, que hi havia mort desemparat. Ja res no li feia ois, ni les fotografies de les víctimes. Ara n’era una més. La seua mare havia pregat tantes vegades perquè això no succeïra. El món no és gens just.
Va traure un torcamans del calaix. Doblegat i planxat, com un llençol de nit de noces. Va estendre’l sobre la taula. Els doblecs formaven una graella perfecta. Trià la poma que envermellia més la lluentor. Va mesurar-la amb les mans. Tibant i suau, com el desig. Com si l’haguera escollida la madrastra. La deixà descansar al bell mig del torcamans. Va enguantar els braços fins els colzes. Va obrir el pot de cianur i va buidar-ne uns grams damunt la tapa. La poma assumia la més excelsa de les majestats. Va empolvorar-la amb cura. El polsim titil·lava bondadós, com si fora un estol d’estreles que haguera abandonat la nit. Va imaginar-se amb els cabells blancs i mostosos, amb una berruga més gran que un cigró. Com si fóra la bruixa de la pel·lícula. Va esclatar a riure.
Recordava el jutge amb la toga negra, amb les ulleres que se li encallaven en la berruga que presidia el seu nas. Controlava la sala damunt la tarima amb una mirada inclement, com si fóra un franctirador que espera damunt una talaia. Aquell dia li va ordenar que pujara a testimoniar. El fiscal començà amb les preguntes. Les togues revolaven solemnes com les sotanes del capellans. S’asserenà com va poder. Notava el jutge afitorant-li el bescoll. La seua perruca llustrosa pudia. El fiscal l’assenyalava amb el dit. El foradava amb la mirada. Com anava a negar que s’havia gitat amb eixe jove tan ben plantat. No calia ser doctor per comprendre que ningú convida un espècimen així per passar la mà per la paret. Com n’eren, de soques! Amb victoriana dignitat, va suportar l’interrogatori.
Recordà la berruga marronosa. Sens dubte, més lletja que la de la bruixa. La lectura de la sentència va ser tan britànica com una cacera de raboses. El jutge va incidir-ne en la seua clemència. El reu podrà triar entre presó o castració química. Calia ser democràtic perquè sospesara el càstig. I les ulleres se li encallaven en la berruga. El fiscal es trobava devanit, com el gall davant les lloques. S’havia demostrat que havia mantingut relacions contra natura amb un menor que tenia dènou anys. La retòrica de les togues consumava un discurs tan degradant com el nazi.
El polsim titil·lava. Amb els pits marcits, mai no podria interpretar el paper de la Blancaneus. Tampoc no podia esperar que la madrastra envejara la seua bellesa. Va introduir els dits per baix del torcamans fins agafar la poma. En elevar-la, van penjar-ne els faldons, com si fóra un bolquer. Travessà solemne el passadís i la deixà a la tauleta de nit. L’ocàs relliscava sobre els mobles. Els llençols blancs s’havien ataronjat. No mamprendria una altra primavera. Recordà les fulles dels aurons. Havíem de guanyar la guerra.
La poma excel·lia. Pensà en el jutge. Amb la berruga marronosa, era cagat a la bruixa. La seua mirada, tan infal·lible com el cianur. Va gitar-se, va estirar-se, va badallar. Imaginaré que el jutge m’ha oferit la poma. Serà millor així. No em despertarà cap príncep.