(Fotografía de Romà Seguí, por Anna Molins Seguí)
Romà Seguí i Francès (Dénia, 1962) és llicenciat en Filosofia per la Universitat de València i diplomat en Biblioteconomia i Documentació per la Universitat de Barcelona. Treballa de bibliotecari a València i ha publicat articles al voltant del món del llibre i de la impremta en revistes com ara Afers, Laberintos, Métodos de Información o Pasiones Bibliográficas. També ha col•laborat en obres col•lectives sobre el món editorial a València durant la Segona República i la Guerra Civil. Pel que fa a la creació poètica, va publicar, en una edició no venal, Sonets de l’amor absurd en 2017. Aquests poemes signifiquen l’inici d’un cicle líric que es clou amb els Poemes morals. Tabarca. Si en els Sonets de l’amor absurd es poetitzà l’experiència inicial de la celebració de l’amor, com a força vital que du a la plenitud i l’arrogància dels afectes, en Poemes morals la veu es torna més íntima per endinsar-se en els mons que determinen les pèrdues, l’estima i la bellesa. «Tabarca» és un poema llarg en què l’esgotament implica la recerca de la pau en acceptar els límits dels afectes fins a consumar-ne l’oblit.
Poemes morals. Tabarca s’ha publicat a la col•lecció Tanit de La Garúa Ediciones. Heus ací un tast:
Quadríptic tabarquí
II
El violoncel agita
la frisosa solitud
de les meues buguenvíl•lees.
Em causen el titubeig
d’aquelles flors obstinades
que entapissaran el terra.
Els gats gandulejaran
damunt la tanca, a recer
del xiprer que s’ha assecat
d’esperar algú que habite
l’hivern abatut de l’illa.
I el violoncel perdura
com el llebeig, com l’aurora
prenyada d’algues cansades.
Apocalipsi
No cal, vaig dir. Deixà damunt el mantell
engrunes, tovalloles, tasses, cendrer.
Volia desparar la taula tot sol,
sentir el mormoleig de l’aigua damunt
els meus dits, escurar tota la brutícia
que els seus llavis m’havien encomanat.
No cal, vaig dir. No em sap greu. M’estime més
ensumar el mantell pulcre, comprovar
que ja no queda res d’ell, que ja no en queda
ni la més invisible de les molècules.
En acabant, l’hauré de planxar amb cura
perquè m’agradaria que els seus doblecs
foren tan primmirats com les avingudes
d’una ciutat deserta, on mai la brisa
no bufa ni els rastells retenen fullam.
Hauré d’embolcallar-lo i dipositar-lo
en un contenidor, perquè s’hi encarreguen
d’aprofitar les restes inexistents
d’aquesta apocalipsi íntima i domèstica.
Cansament
Ja no estic ni cansat de percebre un món
en què tu et justifiques davant de tots
amb gestos ancorats en les evidències
d’un discurs que m’afona. Perquè no entens,
i encara no sospites, que jo respecte
aquells límits que a poc a poc decideixes.
I tanmateix t’oblides que també visc,
amb tota la tristesa del cansament,
humiliat perquè la rugositat
de les meues paraules no ha travessat
l’epidermis gelada amb què subsisteixes.
He de fer el cor fort. Immens com la mar.
La demostració de la inconsistència
descansa en un discurs que tu no m’hauries
de recordar, perquè encara soc fidel
a respectar els límits que decideixes.
Maleta
Endreçaré demà aquesta maleta
i deixaré els llençols sense estirar.
Potser demane un taxi per recórrer
l’escàs trajecte que m’abocaria
a aquella estació d’abraços grisos
i mocadors gastats, on la partida
es fa alegre perquè perds la tristor
que la ciutat amera cada nit.
El dia desafina els moviments
i afina la mirada. Cal partir,
encara que només siguen uns dies,
cap a ciutats on no cal explicar
ni la perpetuïtat del teu gest
ni la inconsciència dels teus llavis.
Temps de fer-te un cafè amarg de dolçor,
de glopejar el fum que contamina
qualsevol ocàs tebi amb ulls amables.
Creuré que he de trobar l’encantament
d’uns llavis tan vibrants com un llaüt,
tan decisius com aquella mirada.
I no n’he de trobar uns altres més
perquè sé que els vaig perdre ja fa temps
per molt que no desitge jo aplanar
aquella orografia en els llençols
que hi simula la teua persistència.
