(Fotografía de Pep Aguado)
Ivan Brull va nàixer a València l’any 1978. És enginyer químic per la Universitat Politècnica de València, i va estudiar el grau mitjà de violí al Conservatori Professional de Música de Silla. Ha publicat tres llibres de poesia: Cantaments (Onada Edicions, 2010), guanyador del XIII Premi de Poesia Bru i Vidal Ciutat de Sagunt; Guia de perduts (Editorial Germania, 2012) i Sobre l’unicorn (Perifèric Edicions, 2016), que va guanyar el XXV Premi Benvingut Oliver de Poesia. Durant els cursos 2010-2011 i 2011-2012 va dirigir el taller de poesia ‘Vers’ a la UPV. L’any 2015 va publicar el seu primer treball discogràfic Canvi dels àngels (Comboi Records, 2015) i enguany veurà la llum el seu segon disc Propietats medicinals (Picap, 2017).
A continuación incluimos cuatro poemas de Ivan Brull, dos de ellos inéditos:
JACK KEROUAC
Com va, Jack Kerouac?
Et recorde moltíssim.
Els semblava veloç, als coetanis,
el teu impuls de tigre sobre un buit
excessiu, perifèric.
Però no t’entenien.
No sabien que els centres
suporten pressions molt poc amables
i que els trajectes d’eixos punts
són canvis d’ànim, dubtes, magnetismes
que tenen poc a veure amb els noms propis.
Es poden perdonar les peripècies
(els destrellats que els cossos s’entestaven a fer)
i fins i tot alguns pilots
automàtics, vitals o literaris.
Jack Kerouac,
fa temps que et vaig llegir.
Ara et recorde així: dues paraules
i sé la teua font.
No tingues por de Barthes.
(De Sobre l’unicorn, Perifèric Edicions, 2016)
VIDA LACUSTRE
Tots aquests territoris miasmàtics
tan pobres i turístics, amb les postes
de sol més delirants, només recullen
un èxtasi d’espigues pels setembres.
Els terrossos, les canyes, els motors,
són una base fixa i esquerdada.
No pel temps, en essència. Sorolla
a penes s’entreté en la metafísica
de la barca i l’espill, i no en sap res
dels crepuscles i els fèmurs paral•lels
al pam d’aigua sembrada. Resta lluny
una mitologia cereal,
i els traductors del sànscrit prefereixen,
supose, el mar obert a la granota
herètica de Basho. Els nostres dies
carreguen les sentors de l’Albufera
i passen pels carrers i posen dits
en els cervells i caven pous i signes
tensos. No tenen fat, intenció,
no deixen cap llegat, però mantenen,
més enllà dels mosquits, les hores mortes.
(De Sobre l’unicorn)
DISPLAY (NADALENCA)
No pense fer-te cas. Ningú m’espera
a Ulan Bator. No
tinc iacs ni visa en alça
i les estepes nòmades no són
cap son del natzarè.
Tinc l’apatrídia
mental dels encausats
pels molins dels imperis.
És l’àcid de l’herència…
I per altres raons ma casa és mòbil.
“Vinc a fer-li l’ingrés a la jordana.”
És molt jove i, pel judo,
té el cos com una Petra. Sóc el bo
del western i dels girs,
l’heroi immarcescible
que es repensa amb paraules baptismals.
(El pòster de Hawaii amb l’ukelele;
hi ha una Terra del Foc
que no és Europa.) “Gràcies.”
I els diners que viatgen amb els Reis
d’Orient, als pessebres
que mai va conquerir el Genguis Khan.
(Inèdit)
AMOR, LA CONTINGÈNCIA
I
El costum de refer
aforismes perquè el desig s’hi dutxe
és la mort, l’espantall
de la novel•la, amor.
Amb mil principis càustics, les històries
són totes egocèntriques i els altres
sols rumors higiènics, noms abruptes,
les perforacions en els poals
de l’estigma, banderes
en la Lluna, amor meu.
Calen silencis,
detritus i ciutats abandonades
per filar dos paràgrafs, i és absurd
capitular la gana, el pragmatisme.
II
No parle de moral ni de tipografies.
Pots dir que sóc pragmàtic d’una forma
diferent, exclusiva.
La possibilitat distreu i enterra
les mirades i l’ombra del ferit.
Pensar la cornucòpia
és GAME OVER i el voluntariat
que pretén rescatar-te fa tentines
pels fulls en blanc o l’Eros
d’un museu granulós, massa obsedit.
La vida sols té falsos guardaagulles.
Res de bo. Tu comprens
que no som res davant la contingència,
amor, la contingència.
(Inèdit)
